Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 22 de maig del 2012

Bé aquesta és la última malaltia de la que parlarem ha sigut molt divertit i entretingut!!!
La otitis mitjana

Causes de la pèrdua auditiva



Existeixen nombrosos factors que provoquen pèrdua auditiva i el seu impacte en l'audició és variable. De vegades la causa o etologia és visible, com l´excés de cera en el canal auditiu o una infecció. D´altres vegades, les causes de la pèrdua auditiva només se suposen o es desconeixen.

Les causes principals de pèrdua auditiva són les següents:


Causes de pèrdua Conductiva en:
Oïda Externa
  • Malformacions congènites en les quals no existeix el pavelló
  • Bloqueig del conducte auditiu extern
Oïda Mitjana
  • Perforació timpànica per trauma o malaltia
  • Otitis mitjana (infecció)
  • Trencament de la cadena oscicular a causa d'un traumatisme


Causes de pèrdua Sensoneural
Sensorial
  • Indicadors de risc neonatal
  • Desordres genètics que causen pèrdues sensoneurales no-sindròmiques
  • Presbiacusia - pèrdua auditiva per l'edat
  • Ototòxics (antibiòtics)
  • Tractaments de càncer
  • Traumatismes - fractures de l'os temporal
  • Exposició excessiva al soroll
  • Malalties del sistema vascular (anèmia)
  • Malaltia de Kidney
  • Síndrome de Meniere
  • Infeccions congènites com toxoplasmosis, rubèola, CMV o herpes
  • Infeccions adquirides com la meningitis, galteres, laberintitis o sífilis
Neural
  • Neurinoma acústic o altres tumors del nervi auditiu i equilibri
 



Otitis mitjana aguda

L’otitis mitjana aguda és una inflamació de la mucositat de l’oïda mitjana i és una de les patologies més freqüents en edat pediàtrica.

L’oïda es divideix en tres parts: oïda externa, oïda mitjana i oïda interna.
Les dues primeres parts tenen la funció de recollir i transmetre el so mentre que l’oïda interna regula l’equilibri.

L’oïda mitjana és una cavitat aèria que té uns óssos petits encarregats de transmetre a l’oïda interna el moviment timpànic produït pel so.

L’oïda mitjana es comunica amb la mastoide i, mitjançant la trompa d’Eustaqui, amb l’orofaringe. Les característiques anatòmiques d’aquesta trompa, que és més curta i horitzontalitzada que en l’adult i es col.lapsa amb més facilitat, afavoreixen la disfunció en edat pediàtrica.
· Què és l’otitis mitjana aguda?
· Quines són les causes més freqüents?
· Quines són les manifestacions clíniques?
· Existeixen factors que predisposin l’aparició d’OMA?
· Quins són els possibles tractaments?
· Quina és l’evolució?

Què és l’otitis mitjana aguda?

L’OMA (otitis mitjana aguda) és una inflamació de la mucositat de l’oïda mitjana. És freqüent que les cel.les de la mastoide adjacents i la mucositat tubárica pateixin algun grau d’inflamació.


Quines són les causes més freqüents?

Els gèrmens més freqüents aïllats a l’exsudat de les OMA són bacteris 55% (Streptococcus Pneumoniae i Haemophilus Influenzae), associats o no a un virus en un 25% (adenovirus, virus respiratori sincitial, enterovirus, parinfluenza, rinovirus, etc).

Pot ser que en un 20% dels casos no s’aïlli cap germen patogen i una disfunció de la trompa d’Eustaqui ocasioni una inflamació aguda de l’oïda mitjana.


Quines són les manifestacions clíniques?

La clínica de les OMA pot variar segons la intensitat del quadre i l’edat del nen que la pateix. Els lactants poden tenir símptomes generals importants (febre, decaïment, irritabilitat, plors inexplicables, rebuig als aliments o diarrees). La compressió de la part anterior del pavelló auricular pot ser dolorosa. El dolor i la disminució en l’audició acostumen a ser símptomes acompanyants importants en nens grans.

Segons l’evolució, els casos més avançats poden tenir la supuració d’un líquid serós, purulent o sanguinolent si es produeix perforació timpànica.


Existeixen factors que predisposin l’aparició d’OMA?

Si, els més freqüents els podem classificar en:
1) FACTORS FAMILIARS. Factors inmunològics o anatòmics de l’estructura cranial poden afavorir la persistència d’OMA.

2) FACTORS RACIALS. La raça blanca té una incidència superior d’OMA que la raça negra americana i africana.

3) SEXE. És més freqüent en nens que en nenes.

4) EDAT. Incidència i prevalencia d’OMA en edat preescolar. Amb l’edat, la incidència d’OMA disminueix considerablement degut a la maduració inmunològica i anatòmica de l’oïda mitjana i la trompa d’Eustaqui.
L’OMA que apareix abans dels 6 mesos de vida predisposa un augment en la freqüència d’otitis durant la infància.

5) PERÍODE CLIMÀTIC. La incidència d’OMA és menor durant els mesos de juliol, agost i setembre.

6) INFECCIONS RESPIRATÒRIES SUPERIORS. Els refredats nasals augmenten les OMA.

7) GUARDERIA. Els nens que van a la guarderia tenen una major incidència d’OMA. En tenen més els que hi van tota la jornada en comparació amb els que ho fan poques hores. També cal destacar que el risc de patir OMA s’incrementa en relació directe al número de nens amb què es té contacte; per tant, a les grans guarderies, teòricament, hi ha més risc de contreure OMA.

8) LACTÀNCIA. La lactància materna durant un període de temps llarg té un efecte protector pel lactant quan hi ha infeccions. Estudis epidemiològics mostren que els nens alletats per la mare durant 3-6 mesos tenen una incidència significativament menor d’OMA.
La manera que té el nen de prendre’s el biberó també és important. Els nens que s’alimenten tombats horitzontalment al bressol tenen més risc de patir OMA que els que ho fan semiincorporats.

9) HÀBITS Y FACTORS AMBIENTALS. El tabaquisme passiu afavoreix l’aparició d’OMA.
El risc d’OMA augmenta en nens amb respiració bucal habitual produïda per hipertròfia d’adenoides.


Quins són els possibles tractaments?

Un cop realitzat el diagnòstic, el pediatra indicarà el tractament més adient. Generalment, el tractament acostuma a ser amb antibiòtics perquè milloren la clínica (dolor òtic) i prevenen les complicacions (mastoiditis, meningoencefalitis, etc).


Quina és l’evolució?

Tot i la importància d’aquest tipus d’infeccions, l’evolució natural de l’OMA segons els últims estudis indica que la resolució espontània es troba entre el 70% i 90% de cures. Els antibiòtics milloren aquesta resolució en un 14% dels casos. És important senyalar, però, la disminució significativa de complicacions com mastoiditis i meningoencefalitis en relació a l’era preantibiòtica.

Ara ens toca parlar de la conjuntivitis

  • Definició: Inflamació de la conjuntiva tarsal i bulbar. La conjuntiva és la capa mucosa més externa de l´ull que cobreix la zona visible del globus ocular i la part interna de les parpelles.

  • L´estudia l´oftalmologia.
  • Incidència:
  • Malaltia que es distribueix per tot el món, i afecta a totes les edats i estrats socials de ambdos sexes.
    La queratoconjuntivitis primaveral afecta més a homes que a dones i més a nens i joves.
  • Etiopatogenia:
  • Podem classificar les conjuntivitis en base a les diferents causes que la provoquen:
      • Conjuntivitis al.lèrgica: és aquella deguda a fenòmens d´hipersensibilitat immediata.
    ! Rinoconjuntivitis al.lèrgica:pot ser de tipus estacional, com la causada per pol.lens, o perenne com la causada per àcars de la pols o epitelis d'animals.
    ! Queratoconjuntivitis primaveral:no s´ha trobat un al.lergen que es pugui atribuir a la malaltia.
    ! Queratoconjuntivitis atópica:es desencadena de forma immediata amb el contacte amb al.lergens transportats per aire, picades de insectes o al.lergens alimentaris.
    ! Conjuntivitis papil.lar gegant: es troba entre les de tipus al.lèrgic i les de tipus mecànic ja que és causada per lents de contacte (normalment dures) o pròtesi oculars.
      • Conjuntivitis infecciosa: és la deguda a l´arribada de gèrmens patògens, virus, bacteris o en cas estrany fongs.
    ! Viríca:Adenovirus, causants de la queratoconjuntivitis epidémica i febre faringoconjuntival, i enterovirus.
    ! Bacteriana: els més freqüents són Staphylococcus aureus, Streptococus pneumoniae, Neisseria gonorrhoeae i Haemophylus influenzae .
    ! Chlamydia trachomatis: causal d´un tipus de conjuntivitis anomenada tracoma (serotips A, B, Ba, C) i de la conjuntivitis de inclusió (serotips D a K).
    Si una persona contrau una conjuntivitis infecciosa és molt probable que la causa provingui del contacte dels ulls amb les mans contaminades, aigües de piscines, mocadors, algunes tovalloles contaminades o el canal de part d´una dona.
  • Anatomia patològica:
  • La modificació anatòmica més visible de la conjuntivitis és l´ull vermell, també es poden observar les parpelles inflades, amb hiperpigmentació i dermatitis secundàries com a conseqüència del pruït produït pels al.lèrgens.
    Les papil.les de la conjuntiva tarsal tenen un aspecte envellutat, la conjuntival bulbar és translúcida i engruixida.
    Els vasos sanguinis de la conjuntiva poden dilatar-se (hiperemia) o poden sangrar (hemorragia subconjuntival).
  • Manifestacions clíniques:
  • Símptomes: els símptomes són inespecífics, el pruït és l´únic simptoma guia de la conjuntivitis al-lèrgica.
    Altres símptomes són la sensació de cos estrany, la fotofobia, el llagrimeig, la irritació i el inflament de l'ull.
    Els pacients presenten símptomes associats com rinorrea aquosa.
    Signes: els signes de la inflamació de la conjuntiva són:
    -Tipus de secreció: és un exudat que s´ha filtrat a través de l'epiteli conjuntival des dels vasos sanguinis dilatats.
    -Aspecte conjuntival: a la conjuntiva poden donar-se:
    hemorràgies conjuntivals,
    reaccions fol.liculars, es formen per la hiperplasia del teixit limfoide dins de l'estroma. S'associen amb vascularització accesoria i solen ser més provinents a la conjuntiva de fons de sac o fornix. Apareixen com a lessions elevades que recorden a grànuls d'arròs.
    Edema de la conjuntiva bulbar produeix un engruiximent conjuntival traslúcid i blavenc. L'edema intens amb elevació de la conjuntiva que pot inclús prolapsar s'anomena quemosi. L'edema de la conjuntiva tarsal origina diminutes projecciones (papil.les) que són les que donen l´aspecte envellutat.
    Reaccions papil.lars, les papil.les estan compostes de epiteli conjuntival hiperplàsic en forma de nombrosos plecs i projeccions, amb vasos centrals i un infiltrat difós de cèl.lules inflamatories cròniques, que inclouent limfòcits, cèl.lules plasmàtiques i eosinòfils.
    -Presencia de menbranes: poden formar-se pseudomenbranes que consten de l'exudat coagulat adherit a l'epiteli conjuntival inflamat, o menbranes veritables que es formen quan l'exudat inflamatori atravesa les capes de l'epiteli conjuntival.
    -Presencia de limfadenopatia: el drenatge limfàtic de la conjuntiva es realitza cap als glanglis preauriculars i submandibulars que corresponen al drenatge de les parpelles.
    Taula 1.1
    AL.LÈRGICA
    VÍRICA
    BACTERIANA
    C.Trachomatis
    Secreció:



    • Aquosa


    • Mucoide



    • Purulenta



    • Mucopurulenta



    • Hemorragies


    Rx. Fol.licular

    Rx. Papil.lars


    Pseudomenbranes

    Drenatge limfàtic
  • Proves de laboratori:
  • Estan indicades en els següents casos:
    Conjuntivitis purulenta greu
    Conjuntivitis fol.licular
    Inflamació atòpica
    Conjuntivitis neonatal
    Les proves realitzades són:
  • Cultius: es fan frotis i es tenyeixen amb gram per identificar bacteris, o Giemsa per determinar la resposta leucocitaria, i es cultiven en agar sang xocolata.
  • Investigació citològica: es basa en la presencia de infiltrats cel.lulars característics.
  • Inoculació
  • Citologia de impressió.
  • Anàlisi enzimimmunoabsorvent pels antígens de Chlamydia.
  • Microscopia directa d´anticossos fluorescents monoclonals.
  • Diagnòstic diferencial:
  • Altres transtorns que afecten a la visió i que es presenten com a “ull vermell” poden associar-se superficialment a una conjuntivitis. A la taula 1.2 es destaquen punts diferencials.
    Taula 1.2
    Tret
    diagnòstic
    Conjuntivitis aguda
    Iritis aguda
    Glaucoma agut
    Episcleritis/ Escleritis
    Dolor Coïssor poc intensa Intensitat moderada Fotofobia Molt intens associat a nauseas i vomits
    Episcleritis: irritació Escleritis: dolor intens
    Visió Normal Disminuida Molt disminuida Sol ser normal
    Pressió intraocular Normal Normal o baixa Augmentada Normal
    Llagrimeig o secreció Secreció mucosa o mucopurulenta Llagrimeig Llagrimeig Llagrimeig
    Hiperemia Hiperemia conjuntival superficial bulbar o parpetral Pericorneal Pericorneal i episcleral Àrea extensa de hiperemia bulbar
    Còrnia Normal Pot haver precipitats transparents a la superficie posterior Tèrbola Normal
    Cambra anterior Profunditat normal Profunditat normal Molt aplanada Profunditat normal
    Iris Normal Deslluït i tumefacte Congestiu i bombat Normal
    Pupil.la Normal Petita, irregular Semimidriasi arreactiva Normal
  • Tractament:
  • Per millorar les molèsties es poden administrar analgèsics o compreses fredes o tibies. El tractament mèdic per la conjuntivitis consisteix en la preinscripció d´unes gotes, pomada o gel antibiòtic. Normalment el tractament dura una semana i les gotes s´han de posar freqüentment (4-6 vegades al dia) i la pomada o gel 2-3 cops en 24 hores.
    A la majoria de casos la conjuntivitis es curarà sola, però és indicat el tractament per reduir-ne la durada i evitar contagis.
    Al.lèrgica:
    S'ha d'evitar l'exposició amb l'al.lergen i en ocasions pot ser útil la desensibilització. S'efectua incrementant gradualment les dosis d'un extracte de l'al.lergen administrat per via subcutania. Les dosis s'incrementen semanal o bisemanalment, en un 75% o menys fins arribar a la màxima concentració tolerada.
    En casos lleus s´utilitza la combinació antihistamínic/ vasoconstrictor per alleugerir els símptomes. Si això no proporciona suficient alleujament, pot recurrir-se al tractament tòpic amb antihistamínics, AINE o inhibidors dels mastòcits. En casos recalcitrants poden utilitzar-se corticoides tòpics.
    Els vasoconstrictors tòpics no s'han d'usar en pacients amb glaucoma d'angle estret i s'han d'utilitzar amb control a pacients amb hipertensió, transtorns cardiacs o hiperglucemia.
    Bacteriana:
    Durant els estadis primaris de la infecció és necessari efectuar rentats freqüents per extreure l´exudat purulent de les parpelles i dels sacs conjuntivals amb aigua bullida tibia, sèrum fisiològic estèril o un líquid adequat de la farmàcia.
    El tractament antimicrobià tòpic es fa amb antibiòtics d'ampli espectre en forma de gotes o cremes oftàlmiques. Es pot complementar amb antibiòtics per via parenteral.
    En el cas de infecció per N.gonorrhoeae s'utilitza penicilina.
    Vírica:
    Només tracta d´alleugerir els símptomes amb corticoides i vasoconstrictors locals.
    L´ús de corticoides ha de ser controlar per l´oftalmòleg ja que un ús prolongat pot causar glaucoma o cataractes.
    Inclusió:
    Tractament tòpic amb pomada i sistèmic amb tetraciclina.
    Tracoma:
    El tractament es realitza amb una dosis de azitromicina, la mesura preventiva més important és la higiene personal acurada.
  • Curs de la malaltia:
  • El període de incubació de la conjuntivitis bacteriana és de pocs dies. En els casos vírics,tracoma i de inclusió la incubació pot durar fins a semanes.
    La vírica, dura una setmana en els casos lleus, i fins a tres setmanes, en els casos més intensos. La bacteriana, persisteix fins a tres setmanes sense tractament i 1-2 dies amb tractament.
    La al.lègica és recivivant i estacional, els símptomes més agosarats apareixen a la primavera, al final de l' estiu i en començar la tardor.

    una miqueta més d'informació
    Què és la conjuntivitis?
    L'envermelliment i la picor dels ulls poden ser símptomes d'una conjuntivitis. Es tracta d'un procés infecciós, la majoria de les vegades de curta durada, que amb unes simples mesures higièniques evoluciona cap a la curació. Ja que es tracta d'una malaltia contagiosa, han d'evitar-se els contactes.
    Resposta de l'expert/a Josep Gaspà Martí
    Edat Totes les edats
    Valoració

    La conjuntivitis és la inflamació de la conjuntiva, que és un teixit mucós transparent que recobreix l'ull. Es manifesta per l'envermelliment de l'ull, acompanyat de picor, cremor, molèstia a la llum (fotofòbia) i una secreció aquosa o purulenta. No hi ha afectació de la visió i no sol produir febre.

    Les conjuntivitis més freqüents són les infeccioses. Poden ser d'origen víric o bacterià. L'al·lèrgia també és una causa comuna de conjuntivitis; es presenta més a la primavera, coincidint amb l'època de floració i pol·linització. Altres conjuntivitis es poden deure a un traumatisme, a la inclusió d'un cos estrany o a l'acció d'algun agent químic.

    Les conjuntivitis infeccioses apareixen sovint acompanyant quadres vírics o bacterians de vies aèries superiors, com són les adenoïditis, rinitis o faringo-amigdalitis.

    L'evolució de les conjuntivitis és cap a la curació. El procés dura al voltant d'una setmana en el cas de les infeccioses i una mica més si són d'etiologia al·lèrgica.

    Les conjuntivitis infeccioses, siguin víriques o bacterianes, es contagien amb facilitat, per contacte amb les secrecions. És important rentar-se les mans després de curar el malalt. És prudent que el nen afecte de conjuntivitis infecciosa no acudeixi a la guarderia o al col·legi durant uns dies.

    El tractament consisteix en mesures higièniques com és el rentat ocular amb sèrum fisiològic o aigua bullida, per retirar les lleganyes. Ha d'evitar-se que es refregui els ulls i cal insistir en el rentat freqüent de mans. També, si al metge li sembla oportú, se li administrarà un col·liri o una pomada oftalmològica amb antibiòtics, sedants o antial·lèrgics.

    El nounat pot adquirir una conjuntivitis en el moment del part, en contactar amb bacteris presents al canal del part. Per prevenir aquesta conjuntivitis neonatal, s'administra a tots els nounats un col·liri antibiòtic. 
    http://www.familiaforum.net/article.php?id=1289
     
    Aixó ja arriba al final
    ara parlarem de la meningitis.

    http://www.aepap.org/familia/meningitis.htm
    en aquesta web hi ha tot el que hem de saber sobre la memingitis.







    Aixó és una fotogràfia dels simptomes de la meningitis, com podeu veure són  molts i no són pas agradables.

    I aqui una miqueta més d'informació

    Meningitis

    Es una infección bacteriana de las membranas que cubren el cerebro y la médula espinal (meninges).

    Causas, incidencia y factores de riesgo

    Las causas más comunes de meningitis son las infecciones virales que generalmente mejoran sin tratamiento. Sin embargo, las infecciones meningíticas bacterianas son extremadamente graves y pueden producir la muerte o daño cerebral incluso con tratamiento.
    La meningitis también puede ser causada por:
    • Irritación química
    • Alergias a medicamentos
    • Hongos
    • Tumores
    Los tipos abarcan:
    La meningitis bacteriana aguda es una verdadera emergencia médica y requiere tratamiento inmediato en un hospital.
    La meningitis viral es más leve y ocurre con mayor frecuencia que la meningitis bacteriana. Generalmente se desarrolla al final del verano y comienzos del otoño y con frecuencia afecta a los niños y a los adultos menores de 30 años. La mayoría de las infecciones ocurre en niños menores de 5 años. La mayoría de los casos de meningitis viral se debe a enterovirus, que son virus que también pueden causar enfermedad intestinal.
    Muchos otros tipos de virus pueden causar meningitis. Por ejemplo, la meningitis viral puede ser causada por el virus del herpes, el mismo virus que puede causar el herpes labial y el herpes genital (aunque las personas con herpes labial o genital no están en mayor riesgo de desarrollar meningitis herpética).
    Recientemente, el virus del Nilo Occidental, que se disemina por medio de las picaduras de mosquitos, se ha convertido en una causa de meningitis viral en la mayor parte de los Estados Unidos.

    Síntomas

    Los síntomas por lo general aparecen rápidamente y pueden abarcar:
    Síntomas adicionales que pueden ocurrir con esta enfermedad:
    La meningitis es una causa importante de fiebre en niños y recién nacidos.
    Las personas no pueden diferenciar si tienen meningitis bacteriana o viral por la forma como se sienten, así que deben buscar atención médica oportuna.

    Signos y exámenes

    El examen físico generalmente mostrará:
    • Frecuencia cardíaca rápida
    • Fiebre
    • Cambios en el estado mental
    • Rigidez en el cuello
    En cualquier paciente que se sospecha tiene meningitis, es importante llevar a cabo una punción lumbar ("punción raquídea"). Es decir, se toma una muestra del líquido cefalorraquídeo (conocido como LCR) para su análisis.
    Los exámenes que se pueden hacer abarcan:

    Tratamiento

    Los médicos prescriben antibióticos para la meningitis bacteriana; el tipo variará dependiendo de la bacteria causante de la infección. Los antibióticos no son eficaces contra la meningitis viral.
    Se utilizan otros medicamentos y líquidos intravenosos para tratar síntomas como el edema cerebral, el shock y las crisis epilépticas. Algunas personas pueden necesitar hospitalización, dependiendo de la gravedad de la enfermedad y del tratamiento que se requiera.

    Expectativas (pronóstico)

    El diagnóstico y tratamiento oportuno de la meningitis bacteriana es esencial para prevenir lesiones neurológicas permanentes. Generalmente, la meningitis viral no es una enfermedad grave y sus síntomas deben desaparecer en cuestión de 2 semanas sin complicaciones duraderas.

    Complicaciones

    Situaciones que requieren asistencia médica

    Consiga ayuda médica urgente de inmediato si piensa que usted o su hijo presenta síntomas de meningitis. El tratamiento oportuno es clave para un buen pronóstico.

    Prevención

    • La vacuna contra el Haemophilus (vacuna HiB) en los niños ayudará a prevenir un tipo de meningitis.
    • La vacuna antineumocócica conjugada es ahora una vacuna de rutina en la infancia y es muy eficaz para prevenir la meningitis neumocócica.
    • Los miembros del hogar y otros en estrecho contacto con personas que tengan meningitis meningocócica deben recibir antibióticos preventivos para evitar infectarse.
    La vacuna meningocócica se recomienda para:
    • Adolescentes en edades de 11 - 12 años y adolescentes que ingresan a la secundaria (alrededor de los 15 años) y que aún no hayan recibido la vacuna.
    • Todos los estudiantes universitarios que no hayan sido vacunados y que estén viviendo en residencias estudiantiles.
    • Niños de dos años en adelante que no tengan el bazo o que tengan otros problemas con el sistema inmunitario.
    • Personas que viajan a países donde son comunes las enfermedades causadas por el meningococo (preguntarle al médico).
    Algunas comunidades realizan campañas de vacunación después de un brote de meningitis meningocócica.

    divendres, 11 de maig del 2012

    Ara parlarem del sida

    El SIDA


    El SIDA (Sindrome d'immunodeficiència adquirida) és una malaltia que va ser descoberta l'any 1981 pel doctor Michael. Aquesta malaltia prové d'un vírus que els goril·les ja tenen en el seu cos així que neixen però que el seu sistema immunitari no dóna resposta perquè no els hi afecta. En canvi, a les persones aquest virus els afecta de tal manera que, progressivament, va destruint els glòbuls blancs o, el que seria el mateix, destrueix el nostre sistema immunitari. A la llarga pot provocar la mort perquè el nostre organisme no tindria defenses i, per exemple, un simple refredat el podria matar. Aquest virus es pot transmetre per vies sexuals o per via cutànea. Els símptomes d'aquesta malaltia són quasi be imperceptibles, ja que es poden confondre molt fàcilment amb altres malalties. Per exemple, el cansament, la febre, refredat ... en són símptomes però es podríen confondre amb altres malalties. Per tant, el diagnòstic més eficaç per saber si un pacient té el SIDA o no és fent-li una analítica de sang. Els països del tercer món són els que tenen més riscs a contraure la malaltia.

    Aquesta malaltia afecta als humans i tot aquell que tingui relacions sexuals amb persones infectades té més possibilitats a tenir la malaltia.

    En l'actualitat hi ha vacuna contra el SIDA i, almenys, s'intenta allargar la vida del pacient perquè aquesta malaltia dura fins a la mort; és crònica.

    Ala nostra societat hi ha un dia mundial en contra del SIDA i, continuament s'esta investigant possibles tècniques per intentar eliminar el virus un cop dins el nostre organisme. De tota manera, els mètodes anticonceptius ajuden molt a la prevenció d'aquesta malaltia.

    A l'imatge s'hi pot veure el virus del SIDA i la seva multiplicació. 
     
    http://www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/2003/12/sida-10preguntas/index.html
    En aquest enllaç trobareu 10 preguntes molt freqüents sobre el sida i les seves respostes.
    Seguirem ara parlant sobre la lambliosi

    La Giardia lamblia és el paràsit infantil més freqüent i es el responsable de la majoria de diarrees als centres infantils. Sobretot afecta als nens i nenes d'entre 2 i 3 anys.
    El període d'incubació sol ser entre una i quatre setmanes.
    La causa és el paràsit que he anomenat al començament i la infecció es transmet per via oral mitjançant la ingestió d'aigua o aliments contaminats i també pel contacte amb les persones.
    A més, s'ha associat amb l'exposició a aigües contaminades en centres de lleure, com ara piscines.
    Quan apareixen els símptomes, aquests apareixen com a diarrea líquida i pot anar acompanyada de nàusees, disminució de la gana i molèsties abdominals.
    Si les persones no són tractades entre un 30% i un 50% desenvolupen diarrees persistents.
    No es estrany que, en alguns casos, es produeixi un retard en el creixement.
    Les prevencions són bàsicament higièniques. S'han de controlar les formes de transmissió d'una persona a l'altra conservant les normes d'higiene personal.
    També cal considerar la higiene alimentària.
    Ara parlarem breument de les malalties digestives, començarem parlant sobre la gastroenteritis

    La Gastroenteritis

    La Gatroenteritis és un agreugament de la gastritis. La seva transmisió i el seu orígen, per tant, és el mateix. El seu diagnòstic és, principalment una bona auscultació de la zona abdominal i observar amb ull mèdic l'estat del pacient (color de la pell, estat d'ànim, observació de les pupil·les ...)

    El tractament més eficaç, com el de la Gastritis és una dieta estricta i prendre begudes amb sals minerals.

    Aquesta malaltia està present arreu del món i els nens són els que més la tenen. No obstant, els adults i la gent de la tercera edat també poden contrare-la.

    http://www.guiainfantil.com/salud/enfermedades/gastroenteritis.htm
    En aquesta pàgina posa més o menys el mateix, però sempre és interessant.

    Desprès de parlar de l'asma, anem a una altre malaltia força " xunga" la Legionel·losi.

    La Legionel·losi


    La Legionel·losi o legionel·la, com és més coneguda, és una malaltia d'orígen bacteriani (bacteri flagelat tal i com es pot observar en la fotografía) i la transmisió es duu a terme per les vies respiratòries. Aquesta malaltia afecta al pulmó de tal manera, que pot provocar la mort. El seu diagòstic és bastant complex ja que s'ha d'observar detingudament la mucositat i s'han de fer anàlisi de sang i d'orina. El seu tractament més ràpid són els antibiòtics següents: l' erotrimicina i el levofloxacino.

    Aquesta malaltia prové de Filadèlfia (EE.UU) i va ser descoberta per un grup de científics nord-americans l'any 1976. La Legionel·losi afecta principalment als humans i d'aquests qui té més risc són les persones de mitjana edat i els avis o gent d'edat avançada.

    En l'actualitat no hi ha vacuna contra aquesta malaltia. 
     
    Com podeu veure se'n sap ben poc d'aquesta malaltia.
     
    Avui dia 11 de Maig començarem parlant d'una malaltia molt molesta: l'asma
    i dic que és molt molesta perquè jo la pateixo i se de que parlo.

    primer farem una miqueta d'introducció:

    ¿Qué es el asma bronquial?

    Es una enfermedad crónica obstructiva de las vías aéreas, en la que se presenta un estrechamiento de los bronquios como respuesta a diferentes estímulos que causan inflamación.

    ¿Cuáles son las causas?

    El asma es la respuesta a determinados estímulos que producen alergia: Polen, ácaros que están en el polvo, partículas de la piel de gatos y perros, humo, aire frío, ciertas comidas o aditivos alimenticios. El asma también puede ocurrir por el llanto o la risa fuerte, el estrés, ejercicio físico y ansiedad.
    Se cree que en respuesta a estos estímulos (alergenos), los basófilos (un tipo de glóbulos blancos) distribuidos en los bronquios liberan sustancias que causan la contracción del músculo liso y atraen otros glóbulos blancos.

    SÍNTOMAS

    Los síntomas varían en frecuencia e intensidad.
    Aunque algunas personas no presentan síntomas, habitualmente las personas con asma experimentan ahogo, dificultades respiratorias, tos y diferentes grados de sibilancias evidentes en la respiración. También puede haber sensación de opresión en el pecho, picazón en el pecho o en el cuello y sudor por el esfuerzo de respirar y por la ansiedad. En los casos de ataques agudos de asma, la persona casi no puede hablar (por el esfuerzo que realiza para poder respirar); también puede presentarse cianosis y sensación de sopor.
    Además de los síntomas descritos, se diagnostica la enfermedad por auscultación con el estetoscopio, identificación de la causa que la provoca, por pruebas de alergia cutánea y por espirometría, que mide la máxima velocidad con la que el aire puede ser espirado. Las pruebas de alergia cutánea pueden ayudar a determinar los alergenos que causan los ataques de asma. Y puede medirse en sangre la concentración de IgE, un tipo de inmunoglobulina que aumenta en procesos alérgicos.

    TRATAMIENTOS Y RECOMENDACIONES

    Un ataque de asma puede prevenirse evitando las causas que lo provocan. En cuanto a los fármacos que se utilizan para aliviar los ataques de asma se pueden mencionar a los broncodilatadores, que se administran en comprimidos, líquidos o aerosoles.
    Estos últimos se usan en general como preventivos o, en caso de necesitarlo, para frenar un ataque de asma repentino. La inhalación de la medicación permite que el fármaco actúe directamente en el lugar de la obstrucción.
    También se pueden usar nebulizadores (el fármaco se mezcla con una vaporización de agua) para llegar a los pulmones a través de la inhalación. Se aplicará la medicación por inyección cuando no se consiga aliviar los síntomas por otras vías. Los corticoides se utilizan para prevenir y aliviar los síntomas.
    Se pueden administrar vía oral, por inyección o vía inhalatoria. Cuando se producen ataques de asma, se usan en general los mismos fármacos pero en dosis más elevadas. Si es necesario, se administran oxígeno y antibióticos. En algunos casos se debe hospitalizar a la persona para mejorar la dificultad respiratoria, incluso recurrir a respiración asistida.



    Això és un ventolin. El ventolin és un broncodilatador, és un aparell que fem servir els asmàtics per a poder obrir les vies respiratòries quan patim una crisis. Desprès d'inhalar-ho et sents millor, però també et sents cansada i sense forces durant una estoneta.

    És molt important dir que no es bo dependre'n però tampoc és bo no fer-ho servir si ho necessites, també cal anar en compte perquè pot produir addició ja que et fa sentir molt millor.

    http://web.udl.es/usuaris/w4137451/webresp/contenidos_docentes/temario/pdf_temas/asma6.pdf
    En aquest enllaç es parla més extensament de l'asma i de les diferents classes que existeixen i probables causes com ara les al·lèrgies, que és una de més probables i més habituals. 
    Aquí a  baix parlen encara més extensament de l'asma.

    Tratamiento del asma bronquial


    El tratamiento del asma, como el de otros procesos alérgicos, está basado en tres pilares fundamentales: medidas ambientales, inmunoterapia especifica y tratamiento médico.
    Las medidas ambientales son esenciales para evitar los alergenos a los que el paciente esté sensibilizado. Las más importantes vienen resumidas en la sección de consejos de este portal. Además el paciente asmático puede empeorar por una serie de desencadenantes inespecíficos que también hay que evitar. Los más relevantes vienen recogidos en el primer módulo de este curso.
    La inmunoterapia específica ("vacunas") puede estar indicada en pacientes con asma extrínseco por alergia a algún agente ambiental, siendo el único tratamiento etiológico que puede cambiar el curso de la enfermedad al actuar sobre la causa del proceso. Puede encontrar amplia información sobre inmunoterapia en la sección temas de interés de este portal. Además en el futuro será objeto de un curso, sobre manejo práctico de la inmunoterapia.
    En este módulo se pretende repasar de un modo didáctico los distintos tratamientos médicos disponibles para el control del asma. Pueden dividirse atendiendo a diversos criterios, aunque un esquema sencillo es el siguiente:
    1.Tratamientos inhalados (el dispositivo de inhalación y/o su envase, habitualmente son de un color que facilita su reconocimiento):
    -Inhaladores preventivos (cromonas) AMARILLOS

    -Inhaladores broncodilatadores (betamiméticos):
    *de acción rápida AZUL
    *de acción prolongada VERDE
    -Inhaladores antinflamatorios (corticosteroides) MARRÓN o NARANJA
    -Inhaladores con combinación de varios fármacos (corticosteroide y betamimético) MORADO
    2.Tratamientos orales:
    -Antileucotrienos
    -Corticosteroides
    -Broncodilatadores

    1. Inhaladores
    (Los distintos dispositivos y sistemas para la inhalación y nebulización de los fármacos ahora expuestos, se tratarán en el próximo módulo).
    a- Preventivos (cromonas): CROMOGLICATO y NEDOCROMIL.
    Inhiben la degranulación del mastocito activado por la unión del alérgeno y su IgE específica, evitando la liberación de numerosos mediadores proinflamatorios en el bronquio del paciente con asma alérgico.
    Sus efectos son esencialmente preventivos, estando indicados en el asma alérgico leve, sobre todo en la infancia, de forma continuada para evitar la aparición de síntomas, o al menos cuando se prevea exposición al alérgeno de acuerdo con la indicación de su alergólogo. También están indicados para prevenir el asma inducido por el ejercicio al reducir la respuesta asmática frente al esfuerzo. No son útiles en las fases agudas o de crisis.
    Los efectos secundarios son infrecuentes y de poca intensidad, siendo los más relevantes nauseas y dolor de cabeza.



    (viñeta cedida por Santiago Castillo)

    b-Broncodilatadores (betamiméticos)
    "Dilatan los bronquios" al relajar el músculo de la pared bronquial, que en las crisis de asma se contrae (broncoespasmo), originado tos, silbidos ("pitos") y/o dificultad respiratoria.
    Sus efectos secundarios más relevantes son temblor, palpitaciones, nerviosismo e insomnio, en distinto grado dependiendo de la dosis y del betamimético empleado. De ocurrir debe consultar con su especialista para valorar la actitud a seguir.
    Hay varios grupos disponibles:
    *de acción rápida: SALBUTAMOL y TERBUTALINA.
    Abren el bronquio de forma inmediata tras su administración, manteniéndose su efecto aproximadamente 6 horas. Son potentes broncodilatadores de elección en las crisis de asma. No están por tanto indicados para su empleo mantenido, sino solo puntualmente a demanda en el momento que se presenten los síntomas (tratamiento de "rescate"). También se pueden emplear para prevenir el asma inducido por el esfuerzo, inhalándolos minutos antes de la realización del ejercicio.
    Algunos pacientes, ante la mejoría inmediata que presentan al utilizarlos, tienden a emplearlos con asiduidad no siguiendo otros tratamiento inhalados prescritos por su médico (cromonas o corticosteroides), esenciales en el control del proceso pero sin aparente efecto cuando se inhalan. Hay que advertir del riesgo que conlleva esta actitud, estos broncodilatadores no actúan sobre el componente esencial del asma que es la inflamación del bronquio, que puede progresar lentamente haciendo cada vez más necesario el empleo del broncodilatador de rescate. Además se ha descrito que con su utilización mantenida su eficacia se reduce progresivamente, pudiendo ser insuficientes para resolver una crisis de asma grave.

    (viñeta cedida por Santiago Castillo)

    (viñeta cedida por Santiago Castillo)


    *de acción prolongada: SALMETEROL y FORMOTEROL
    Broncodilatadores caracterizado por la duración prolongada de su acción (12 horas), diferenciándose según el inicio de la broncodilatación, que en el caso del salmeterol es lento (una hora) y en el formoterol es rápido (minutos). A las dosis recomendadas, la frecuencia de presentación e intensidad de los efectos secundarios descritos con estos betamiméticos son reducidas, por lo que se pueden emplear con seguridad de forma mantenida para el control del asma moderado y grave. Habitualmente se prescriben cuando a pesar de un tratamiento inhalado antinflamatorio (corticosteroide) correcto, el paciente sigue precisando tratamiento broncodilatador de rescate. No están indicados como única terapia sustituyendo a un corticosteroide, y en el caso del salmeterol como tratamiento a demanda si síntomas. El formoterol sí se puede emplear como broncodilatador de rescate, opción sobre todo razonable en los mismos pacientes que ya lo emplean de forma mantenida. Sin embargo por su mayor coste y lentitud relativa (minutos) en comparación con otros broncodilatadores de acción rápida (segundos), no se suele utilizar directamente como primera opción en la crisis de asma.
    c- Antinflamatorios (corticosteroides): BECLOMETASONA, BUDESONIDA, FLUTICASONA.
    Actúan reduciendo la inflamación de la mucosa bronquial que caracteriza al asma. De este modo reducen la hiperreactividad (respuesta a estímulos) del bronquio y el riesgo de broncoespasmo. Están indicados en el control del asma persistente, en distinta dosis según se trate de asma leve, moderado o grave. Desde su introducción hace 20 años en el manejo del asma, han mejorado significativamente su control y la calidad de vida de los pacientes.
    No tienen ningún efecto broncodilatador, por lo que su beneficio no se percibe directamente al inhalarlos sino trascurridos 2-3 días de su utilización. Por ello erróneamente muchos pacientes no los emplean aunque los tengan prescritos, usándolos solo de forma irregular y sustituyéndolos por broncodilatadores, los cuales controlan temporalmente los síntomas pero no evitan la progresión de la inflamación del bronquio y el consiguiente empeoramiento clínico.
    Su reducida absorción limita la posibilidad de efectos secundarios, que habitualmente son sólo locales a nivel orofaringeo (micosis o infección por hongos, disfonía, irritación faringea) en tratamientos prolongados a altas dosis. Para evitarlos es aconsejable la realización de enjuagues (mejor con agua bicarbonatada) tras cada inhalación. Pueden emplearse con tranquilidad también en la infancia, siempre con vigilancia médica.
    A pesar del avance que han supuesto en el control del asma, no curan la enfermedad, siendo preciso emplearlos de forma mantenida o en ciclos, de acuerdo con la prescripción del especialista. Por ello cuando el asma es de origen alérgico, sigue siendo imprescindible actuar sobre el mismo con medidas ambientales y/o inmunoterapia, para reducir progresivamente el empleo de corticosteroides e intentar una curación real de la enfermedad.


    (viñeta cedida por Santiago Castillo)

    (viñeta cedida por Santiago Castillo)

    d- Combinación de diferentes fármacos inhalados:
    La combinación en un mismo inhalador de un corticosteroide y un broncodilatador de acción prolongada, se ha convertido en una alternativa para pacientes con asma moderado o grave que necesitan ambos fármacos para el control de la enfermedad, bien de forma persistente o temporal. Actualmente existe una combinación con fluticasona y salmeterol, y en las próximas semanas se prevee la comercialización de una combinación de budesonida y formoterol. Estas combinaciones pueden reducir costes y sobre todo facilitar la cumplimentación del tratamiento por parte del paciente, que puede reducir así su "ramillete" habitual de inhaladores.
    Otras combinaciones disponibles, aunque menos empleadas por su indicación reducida, son las de broncodilatadores de acción corta con corticosteroides y con cromonas.
    2. Tratamiento oral
    a- Antileucotrienos: MONTELUKAST y ZAFIRLUKAST
    Los leucotrienos son potentes mediadores proinflamatorios y broncoconstrictores, que también son liberados por el mastocito en la reacción alérgica. Para bloquearlos recientemente se han comercializado un nuevo grupo terapéutico antiasmático como son los antileucotrienos. Estos se unen a los receptores de los leucotrienos situados en las células de las vías respiratorias, impidiendo su unión y bloqueando así todas sus acciones.
    Se utilizan en el asma persistente leve y moderado, como medicamento complementario de los inhaladores y posible ahorrador de corticosteroides. Este último efecto es discutido por numerosos especialistas, siendo todavía necesario definir mejor cual es el papel real que pueden jugar los antileucotrienos en el tratamiento del asma. Su administración es sólo vía oral (dosis única en el caso del montelukast y cada 12 horas el zafirlukast) y los efectos secundarios comunicados afectan a un porcentaje reducido de pacientes.

    b- Corticoides orales: DEFLAZACORT, PREDNISONA, PREDNISOLONA, BETAMETASONA, etc.
    Están indicados en algunos pacientes con asma grave, muchos de los cuales precisan obligatoriamente una dosis diaria de corticosteroide para controlar la enfermedad (asma corticodependiente). También se utilizan en ciclos, de días o semanas, para controlar la exacerbación del asma cuando los inhaladores no lo consiguen.
    Deben ser empleados bajo estricta supervisión médica, puesto que su uso inadecuado en periodos prolongados puede condicionar el desarrollo de efectos secundarios, entre los que destacan la elevación de la glucosa sérica y/o de la tensión arterial (por lo que hay que tener especial precaución en pacientes diabéticos e hipertensos), alteración del metabolismo cálcico (que favorecen la osteoporosis y el retraso del crecimiento en los niños), acción gastroerosiva, debilidad muscular y cambios en la masa corporal, y alteraciones de conducta con nerviosismo o insomnio. Excepto en tratamiento cortos (2-3 días), no deben ser retirados de modo brusco porque la administración exógena de corticosteroides inhibe la capacidad natural del organismo para sintetizar esteroides endógenos, lo que hace necesaria una retirada gradual del tratamiento a fin de lograr una recuperación progresiva de la respuesta orgánica y su papel fisiológico.
    c- Broncodilatadores orales:
    Actualmente es excepcional su indicación, aunque es preciso conocerlos. Se dividen en:
    *Metilxantinas: TEOFILINA, SOLUFILINA, etc.
    Son fármacos broncodilatadores cuyo efecto es complementario al de los antinflamatorios y otros broncodilatadores. Su uso actual está restringido sólo al asma grave de mal control, siempre tras prescripción de un especialista. También se pueden emplear vía parenteral en crisis de asma refractarias a otros tratamientos. Sus efectos secundarios son numerosos y es necesario realizar controles periódicos de sus niveles en sangre por la posibilidad de intoxicación.
    *Betamiméticos orales: SALBUTAMOL, TERBUTALINA, etc.
    Aunque se siguen prescribiendo con frecuencia, sobre todo en niños en forma de jarabes, actualmente no están indicados casi en ningún caso, por sus importantes efectos secundarios (palpitaciones, nerviosismo, insomnio, temblor) y la existencia de alternativas inhaladas más eficaces y seguras.

    3.Otros fármacos:
    En algunos pacientes con asma pueden estar indicados por diferentes motivos otros medicamentos además de los repasados. Entre estos destacan los anticolinérgicos (broncodilatadores inhalados, empleados sobre todo en la bronquitis crónica, que en el asma pueden ser alternativa o complemento de los betamiméticos), mucolíticos (empleados vía oral y a veces nebulizados en pacientes con abundante mucosidad) o inmunosupresores (planteados excepcionalmente como posible alternativa en pacientes corticodependientes).


     

    dimecres, 9 de maig del 2012

    seguim parlant de malalties respiratòries i seguim amb les pneumònies agudes:



    La pneumònia és una inflamació dels pulmons que provoca una dificultat respiratòria. És molt freqüent en infants menors d'un any.

    • Causa: Gairebé sempre estan produïdes per virus i amb menys freqüència, per bacteris. El 75% de les pneumònies agudes es produeixen a l'hivern.
    • Simptomatologia: Varia segons l'edat, l'origen, les circumstàncies personals etc..., però en general es presenta com una crisis aguda amb calfreds bruscos, sudoració i dolor. També acostuma a donar-se febre alta, tos, cefalees, i de vegades vòmits, taquicàrdies, herpes labial i cianosi ( color blau a la pell) 
    • Complicacions: Tot i que és una malaltia greu , la recuperació sol ser completa al cap d'una setmana. No obstant això, poden sorgir complicacions qye afecten al sistema pulmonar, com ara embassaments pleurals o abscessos pulmonars.
    Ara parlarem de la bronquiolitis que és una infecció vírica aguda del tracte respiratori inferior que afecta als lactants i infants petits.
    En aquest link hi ha molta info sobre la malaltia, llegiu si voleu! :) 

     http://www.guiainfantil.com/salud/enfermedades/bronquiolitis.htm


    Informació per a la família

    El vostre fill sofreix una infecció respiratòria aguda dels bronquis més petits, que afecta, fonamentalment, els lactants el primer any de vida.
    Els símptomes d'aquesta malaltia poden variar: des de símptomes propis d'un senzill catarro, fins a símptomes d'una afectació pulmonar important.

    Com podeu alleujar els símptomes del vostre fill?

    • Mantingueu el nas de l'infant net amb rentats freqüents de sèrum fisiològic. Aspireu les secrecions amb un aspirador de mucositat.
    • Poseu l'infant en posició semiincorporada per facilitar-li la respiració.
    • Doneu-li menjar més sovint i en petites quantitats.
    • Doni-li líquids amb freqüència.
    • Mantingueu-lo allunyat d'ambients amb fum. Eviteu de fumar a casa.

    Ajuda al vostre fill el tractament amb antibiòtics?

    No. La bronquiolitis és una malaltia vírica i els antibiòtics no són eficaços per tractar les malalties víriques.

    Heu de saber alguna cosa més?

    Si apareixen símptomes nous o empitjoren els que ja tenia el vostre fill torneu a visitar el vostre pediatre.
    Si observeu en l'infant algun dels símptomes d'alerta que us exposem a continuació, dirigiu-vos immediatament al vostre centre sanitari.
    • Té dificultat per respirar o la respiració molt accelerada.
    • Cada vegada està més endormiscat o agitat.
    • Rebutja l'aliment, pren líquids amb dificultat o vomita.
    En general, la bronquiolitis és un procés que es cura per si mateix. Acostuma a durar uns 15 dies, però la millora es produeix a partir dels 4 o 5 dies.
    No us preocupeu si a l'infant, posteriorment, li persisteix la tos, ja que a poc a poc li anirà desapareixent.







    Tot seguit parlarem de la tos ferina
    Tos Ferina
    1- Introducció
    La tos ferina o tos convulsiva és una infecció bacteriana aguda de les vies respiratòries causada per Bordetella pertussis, un bacteri gram-negativa B. la tos ferina és un patogen exclusivament humà que es transmet d'una persona infectada a persones susceptibles, principalment a través de gotetes d'aerosol de les secrecions respiratòries o per contacte directe amb les secrecions respiratòries de la persona infectada.

    190px-Pertussis.jpg



    2- Microorganisme causant i els seus afectes
    La tos ferina, és una malaltia altament contagiosa provocada pel bacteri bordetel·la pertússica (també anomenat Bordetella pertussis).
    El bacteri bordetel·la pertússica, és un gran grup de
    microorganismes unicel·lulars gramnegatiu*. Degut a l'acció de les seves toxines destrueix les cèl·lules epitelials de l'arbre bronquial, d’aquesta manera afecta el sistema respiratori donant lloc a una tos severa que és altament contagiosa.

    Morfologia del bacteri: cocobacil del gènere bordetel·la.

    240px-Bordetella_pertussis.jpg
    tos_ferina.jpg
    Bacteri Bordetel·la Pertússica



    *Els bacteris gramnegatius són aquells que no retenen el cristall violeta en la tinció de Gram i que per tant apareixen de color rosa al microscopi òptic.

    300px-Pseudomonas_aeruginosa_Gram.jpg





    3- Via de contagiEs transmet d'una persona a una altra per contacte directe amb les mucoses de les vies respiratòries d'un individu malalt o d'un portador transitori (és a dir, una persona que te el bacteri però no pateix la malaltia). Sovint, els germans grans poden ser els portadors del bacteri a casa i infectar el nadó de la família.


    9828.jpg




    4- Desenvolupament de la malaltia i símptomes

    Nens: té 3 fases: catarral, paroxística i convalescent:
    - Fase catarral: Semblant a un refredat, una mica de febre i una mica de tos no productiva.
    -Fase paroxística: Desprès d’una setmana o dues de la fase catarral apareixen atacs de tos severs, sense poder respirar entre els atacs (és la definició de tos paroxística). La persona pot estar normal entre atacs.
    - Poca o gens de febre.
    - Nens de menys de 6 mesos solen tenir apnea en lloc d’estridor.
    - Fase convalescent: Tos pot durar mesos però cada cop menys freqüent i menys greu (en la forma clàssica) fins a un dies en formes més lleus.
    - Pneumònia bacteriana secundària en nens menors de 5 anys és freqüent.

    image002.jpg


    Adults: Els símptomes són semblants a una infecció de Vies respiratòries altes. Els adults poden tenir:
    - Tos persistent de 7 dies, l’estridor no és freqüent però si ofec durant la tos.
    - Poca o gens de febre.
    - Tos nocturna.
    - Vòmit postussígen.
    - Sensació de picor a darrera la gola.
    - Història d’exposició a altres pacients amb tos perllongada.







    tos.jpg
    Cas de tos nocturna

    En general la Tos Ferina confereix immunitat prolongada un cop passada.



    5- Tractament

    La primera mesura és la vacunació sistemàtica, la segona és el diagnòstic i tractament del malalt, per curar-lo, evitar les complicacions i que no la pugui transmetre a altres persones.
    Per prevenció es solen donar antibiòtics a persones en risc de contagi, com per exemple persones que estiguin al voltant d'un malalt de tos ferina.
    El tractament és amb uns
    macròlids, són un grup de medicaments típicament d'antibiòtics, escurça el període contagiós, però no canvia generalment el resultat de la malaltia. Quan s'inicia el tractament durant l'etapa catarral, els símptomes poden ser menys severs. Si reben antibiòtics apropiats (quimioprofilaxi), durant els dies 7 i 21 del període d'incubació poden protegir el desenvolupament de la malaltia simptomàtica.
    Els antibiòtics s'han de donar abans de la primera etapa. Malgrat tot, els pacients solen estar avançats en la malaltia i els antibiòtics no són efectius. Però poden eliminar el bacteri en la secreció.


    vacunas-a-los-2-meses-del-bebe.jpg




    6- Prevenció
    La vacuna contra la tos ferina s'administra, en general, en combinació amb la vacuna contra la diftèria i el tètanus. Les autoritats d'immunització recomanen que la vacuna DtaP (diftèria, tètanus, tos ferina acel·lular) s'administri als 2, 4, 6 i entre els 15 i 18 mesos d'edat, i entre els 4 i 6 anys.
    La vacuna Tdap s'ha d'aplicar al voltant de l'edat de 11 o 12 anys i després cada 10 anys.
    Per prevenció es solen donar antibiòtics a persones en risc de contagi, com per exemple persones que estiguin al voltant d'un malalt de tos ferina.

    La vacuna Tdap protegeix contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina, totes elles malalties serioses i potencialment mortals causades per bacteris.


    tosferina.jpg

    Com és pot veure en el gràfic, fa 65anys no hi havia tractament que pugés contraresta aquest bacteri.
    Ara ja hi ha suficients recursos com per evitar que s'expedeixi, però tot i així aquesta encera provoca morts, només en casos greus on el tractament no s'ha aplicat a temps.




    7- Zones afectades
    És troba a tot el món i en predomina al tercer món, l’Índia i els EUA. Es sol trobar amb epidèmies. Hi cada any es poden trobar 300.000 morts.

    taula_mortalitat.png
    Cas d'Espanya8- Bibliografia:
    http://www.geosalud.com/enfermedades_infecciosas/tosferina/tosferina.htm
    http://www.paho.org/spanish/ad/fch/im/GuiaPractica_Pentavalente.pdf
    http://www.tauli.cat/tauli/cat/Lacorporacio/elscentres/HS/webs/Urgencies/6_Info_professionals/Pautes_actuacio/pediatria/mesures_diagnostic_tosferina.pdf
    http://ca.wikipedia.org/wiki/Tos_ferina
    http://blogdefarmacia.com/prevencion-de-la-tos-ferina/

    http://www.youtube.com/watch?v=1wy4nAceHGw
    http://www.umm.edu/esp_ency/article/001561prv.htm