La otitis mitjana
Causes de la pèrdua auditiva
Existeixen nombrosos factors que provoquen pèrdua auditiva i el seu impacte en l'audició és variable. De vegades la causa o etologia és visible, com l´excés de cera en el canal auditiu o una infecció. D´altres vegades, les causes de la pèrdua auditiva només se suposen o es desconeixen.
Les causes principals de pèrdua auditiva són les següents:
Causes de pèrdua Conductiva en:
Oïda Externa
- Malformacions congènites en les quals no existeix el pavelló
- Bloqueig del conducte auditiu extern
Oïda Mitjana
- Perforació timpànica per trauma o malaltia
- Otitis mitjana (infecció)
- Trencament de la cadena oscicular a causa d'un traumatisme
Causes de pèrdua Sensoneural
Sensorial
- Indicadors de risc neonatal
- Desordres genètics que causen pèrdues sensoneurales no-sindròmiques
- Presbiacusia - pèrdua auditiva per l'edat
- Ototòxics (antibiòtics)
- Tractaments de càncer
- Traumatismes - fractures de l'os temporal
- Exposició excessiva al soroll
- Malalties del sistema vascular (anèmia)
- Malaltia de Kidney
- Síndrome de Meniere
- Infeccions congènites com toxoplasmosis, rubèola, CMV o herpes
- Infeccions adquirides com la meningitis, galteres, laberintitis o sífilis
Neural
- Neurinoma acústic o altres tumors del nervi auditiu i equilibri
| Otitis mitjana aguda | |
 |
|
L’otitis
mitjana aguda és una inflamació de la mucositat de l’oïda mitjana i és
una de les patologies més freqüents en edat pediàtrica.
L’oïda es divideix en tres parts: oïda externa, oïda mitjana i oïda interna.
Les dues primeres parts tenen la funció de recollir i transmetre el so mentre que l’oïda interna regula l’equilibri.
L’oïda mitjana és una cavitat aèria que té uns óssos petits encarregats de transmetre a l’oïda interna el moviment timpànic produït pel so.
L’oïda mitjana es comunica amb la mastoide i, mitjançant la trompa d’Eustaqui, amb l’orofaringe. Les característiques anatòmiques d’aquesta trompa, que és més curta i horitzontalitzada que en l’adult i es col.lapsa amb més facilitat, afavoreixen la disfunció en edat pediàtrica.
L’oïda es divideix en tres parts: oïda externa, oïda mitjana i oïda interna.
Les dues primeres parts tenen la funció de recollir i transmetre el so mentre que l’oïda interna regula l’equilibri.
L’oïda mitjana és una cavitat aèria que té uns óssos petits encarregats de transmetre a l’oïda interna el moviment timpànic produït pel so.
L’oïda mitjana es comunica amb la mastoide i, mitjançant la trompa d’Eustaqui, amb l’orofaringe. Les característiques anatòmiques d’aquesta trompa, que és més curta i horitzontalitzada que en l’adult i es col.lapsa amb més facilitat, afavoreixen la disfunció en edat pediàtrica.
· Què és l’otitis mitjana aguda?
· Quines són les causes més freqüents?
· Quines són les manifestacions clíniques?
· Existeixen factors que predisposin l’aparició d’OMA?
· Quins són els possibles tractaments?
· Quina és l’evolució?
Què és l’otitis mitjana aguda?
L’OMA (otitis mitjana aguda) és una inflamació de la mucositat de l’oïda mitjana. És freqüent que les cel.les de la mastoide adjacents i la mucositat tubárica pateixin algun grau d’inflamació.
L’OMA (otitis mitjana aguda) és una inflamació de la mucositat de l’oïda mitjana. És freqüent que les cel.les de la mastoide adjacents i la mucositat tubárica pateixin algun grau d’inflamació.
Quines són les causes més freqüents?
Els gèrmens més freqüents aïllats a l’exsudat de les OMA són bacteris 55% (Streptococcus Pneumoniae i Haemophilus Influenzae), associats o no a un virus en un 25% (adenovirus, virus respiratori sincitial, enterovirus, parinfluenza, rinovirus, etc).
Pot ser que en un 20% dels casos no s’aïlli cap germen patogen i una disfunció de la trompa d’Eustaqui ocasioni una inflamació aguda de l’oïda mitjana.
Quines són les manifestacions clíniques?
La clínica de les OMA pot variar segons la intensitat del quadre i l’edat del nen que la pateix. Els lactants poden tenir símptomes generals importants (febre, decaïment, irritabilitat, plors inexplicables, rebuig als aliments o diarrees). La compressió de la part anterior del pavelló auricular pot ser dolorosa. El dolor i la disminució en l’audició acostumen a ser símptomes acompanyants importants en nens grans.
Segons l’evolució, els casos més avançats poden tenir la supuració d’un líquid serós, purulent o sanguinolent si es produeix perforació timpànica.
Existeixen factors que predisposin l’aparició d’OMA?
Si, els més freqüents els podem classificar en:
1) FACTORS FAMILIARS. Factors inmunològics o anatòmics de l’estructura cranial poden afavorir la persistència d’OMA.
2) FACTORS RACIALS. La raça blanca té una incidència superior d’OMA que la raça negra americana i africana.
3) SEXE. És més freqüent en nens que en nenes.
4) EDAT. Incidència i prevalencia d’OMA en edat preescolar. Amb l’edat, la incidència d’OMA disminueix considerablement degut a la maduració inmunològica i anatòmica de l’oïda mitjana i la trompa d’Eustaqui.
L’OMA que apareix abans dels 6 mesos de vida predisposa un augment en la freqüència d’otitis durant la infància.
5) PERÍODE CLIMÀTIC. La incidència d’OMA és menor durant els mesos de juliol, agost i setembre.
6) INFECCIONS RESPIRATÒRIES SUPERIORS. Els refredats nasals augmenten les OMA.
7) GUARDERIA. Els nens que van a la guarderia tenen una major incidència d’OMA. En tenen més els que hi van tota la jornada en comparació amb els que ho fan poques hores. També cal destacar que el risc de patir OMA s’incrementa en relació directe al número de nens amb què es té contacte; per tant, a les grans guarderies, teòricament, hi ha més risc de contreure OMA.
8) LACTÀNCIA. La lactància materna durant un període de temps llarg té un efecte protector pel lactant quan hi ha infeccions. Estudis epidemiològics mostren que els nens alletats per la mare durant 3-6 mesos tenen una incidència significativament menor d’OMA.
La manera que té el nen de prendre’s el biberó també és important. Els nens que s’alimenten tombats horitzontalment al bressol tenen més risc de patir OMA que els que ho fan semiincorporats.
9) HÀBITS Y FACTORS AMBIENTALS. El tabaquisme passiu afavoreix l’aparició d’OMA.
El risc d’OMA augmenta en nens amb respiració bucal habitual produïda per hipertròfia d’adenoides.
Quins són els possibles tractaments?
Un cop realitzat el diagnòstic, el pediatra indicarà el tractament més adient. Generalment, el tractament acostuma a ser amb antibiòtics perquè milloren la clínica (dolor òtic) i prevenen les complicacions (mastoiditis, meningoencefalitis, etc).
Quina és l’evolució?
Tot i la importància d’aquest tipus d’infeccions, l’evolució natural de l’OMA segons els últims estudis indica que la resolució espontània es troba entre el 70% i 90% de cures. Els antibiòtics milloren aquesta resolució en un 14% dels casos. És important senyalar, però, la disminució significativa de complicacions com mastoiditis i meningoencefalitis en relació a l’era preantibiòtica.
